La relació entre la Sagrada Família i la diòcesi de Barcelona s’ha presentat tradicionalment com exemple d’excel·lència, amb el bisbe nomenant els membres de la Junta on el president és sempre una persona de la seva total confiança i, per tant, hauria de ser el màxim interessat en afavorir les obres.
Però l’Associació de Sant Josep, promotora de la Sagrada Família, no era més que una associació més sense estatuts ni òrgans de governs que passava desapercebuda fins que va rebre una gran fortuna. Va ser llavors quan la diòcesi va crear la Junta d’Obres en un decret que la presenta com a salvadora del projecte de Gaudí una vegada havien mort els promotors de la Sagrada Família (Bocabella, gendre i filla). No és fins avui que ens assabentem que el procés de creació de la Junta va estar ple de retrets on el fundador va ser obligat a renunciar a la propietat del temple per les pressions rebudes des del Palau Episcopal.
I és que des de sempre s’ha presentat una visió idealitzada de la relació entre el bisbat, Sagrada Família i de retruc Gaudí, sense entrebancs, essent impossible trobar cap referència negativa entre els biògrafs més reputats (Ràfols, Puig Boada, Matamala o Bassegoda). Martinell podria ser l’excepció en una època on la censura de preguerra i més tard del franquisme impedien les veus crítiques.
Recordem que les fotos difoses presenten Gaudí en animada sintonia amb el bisbe Reig. Tot fa pensar en una relació fluïda entre l’arquitecte i els diferents prelats que van passar pel Palau Episcopal, imatge interessada a dia d’avui en consonància amb la voluntat de beatificar un home que alguns pretenen recordar-ho com a sant abans que com a arquitecte.
Doncs bé, la realitat va ser molt diferent, amb Gaudí dedicat de forma obsessiva a la seva obra magna, rebent autoritats polítiques, culturals i eclesiàstiques, seguint el protocol però ficat en cos i ànima a la construcció d’un temple que, era conscient, marcaria la seva memòria, i amb el bisbat que no considerava com a pròpia una església que era propietat de l’Associació de Sant Josep; afirmacions com l'atribuïda al bisbe Irurita ho confirma: «con lo que cuesta la Sagrada Familia podríamos construir quince parroquias».
Els següents articles, poc o gens difosos, permeten comprendre què es coïa rere l’escenari:
1902, bisbe Morgades: Gaudí posa el seu càrrec a una qüestió de confiança
Article a La Hormiga de Oro de 17 març 1923 on s’explica el requeriment del bisbe Morgades a Gaudí perquè presentés els planells i pressupost definitiu, xocant frontalment amb la forma de treballar de l’arquitecte. A resultes d’això, Gaudí va posar el càrrec a una qüestió de confiança al bisbe successor.L’article no apareix fins vint-i-dos anys després que succeïssin els fets i demostra l’opacitat de l’època.
1912, Gaudí presenta la dimissió per la decisió del bisbe Laguarda de crear una parròquia
Article a La Veu de Catalunya del 21 de desembre de 1912 on s’explica la decisió de Gaudí d’abandonar la construcció de la Sagrada Família després d’assabentar-se de la decisió del bisbe Laguarda de convertir-la en parròquia. Finalment va tirar enrere i Gaudí va continuar al davant de es obres.
1930, el bisbe Irurita crea definitivament la parròquia i s'enfronta als defensors del projecte de Gaudí.
El Diluvio del 22 d’octubre de 1935 on s’explica les diferències entre alguns membres de la Junta i el bisbat per la creació de la parròquia i que d’una forma o un altre van ser depurats dels seus càrrecs, o morir en cas de De Dalmases.
1971, article a la revista Destino
Destino del 1 de maig de 1971 on s’explica el malestar del Secretari de la Junta Martí Matlleu amb el bisbe Irurita, molest per la decisió de no fer servir els diners que es disposaven una vegada acabada la façana del Naixement.
CA 
ES